Avui, el cel et plora. La terra rep els plors i te'ls dona, per que sàpigues que els cors del presents sempre et recordaran. Avui el món es trist, però demà les flors emergiran més ufanoses, més ermoses. Per que recordar-te no serà la tristor sinó la alegria i la sort d'haver-te conegut. Tu, Mireia, la noia alegre i amable, que sempre recordaré al costat d'un cavall i somrient. Per que tu eres l'aigua on hi havia sequera. Sempre has ajudat a tothom i la vida no t'ha ajudat gaire a tu, que tu mereixes tot en aquesta vida. Ets la inspiració per a tots aquells que un dia volem arribar a ésser persones.
Siguis on siguis. Sempre seràs amb nosaltres, al nostre cor, a la nostra ànima.
2 comentarios:
Sempre la mort irromp en les persones més inesperades per mostrar-nos, als altres, el seu poder... Bueno, potser algún dia descobrim la seva part positiva.
Ptons.
Potser aquesta vida es el negatiu, i la mort es la part més positiva de la existència humana.
Gracies
Publicar un comentario